Aquesta fragment extret de la lectura “Projectes de literatura: interpretació i creativitat a l'aula.” parla sobre l’aprenentatge i les diferents maneres d’entendre l’ensenyament.
Així doncs, s’explica que l’aprenentatge és un ingrés a comunitats de discurs i per això s’han de generar espais de discussió i col·laboració entre docents i investigadors a les aules.
Davant d’aquesta situació es plantegen dues perspectives que responen a aquests plantejaments, com són les anomenades SAWA (School Autonomy With Accountability) i Swafs (Science with and for Societies). La primera situa la preocupació educativa en la necessitat d’establir uns estàndards que donin compte dels resultats. Aquesta perspectiva considera important l’autonomia dels docents i les escoles.
En canvi, la segona perspectiva dona rellevància a les maneres d'integrar les esferes de la recerca i la pràctica educatives en la creació de coneixement. El saber pedagògic s'entén com a resultat d'un procés d'aculturació en una comunitat de discursos sorgida per la interacció de perspectives diferents, és a dir, per la col·laboració entre docents i investigadors. L'objectiu d'aquest model és entendre millor l'aula i el docent gràcies a la interacció que sorgeix entre els membres de la comunitat educativa.
Finalment, se'ns explica la relació que trobem entre el "rai", el qual "és un artefacte que permet navegar sense enfonsar-se gràcies a la distància i al lligam entre els seus troncs" i aquestes maneres d'ensenyar. "Lligar bé els troncs" significa encertar la relació entre proximitat i distància justa, com perquè l'aigua pugui passar a través i no la trenqui, i "el nus" entre els troncs seria el compromís de tota la comunitat educativa.
El fragment extret de l’article “Innovación en la enseñanza de la llengua” de Camps, A. & Fontich, X. tracta sobre el concepte d’innovació en la societat i l’escola. Defineixen la innovació com una actitud present en tots els camps de la vida humana, i afegeix: “Es la capacidad de ajustar las acciones humanas a las situaciones cambiantes que se presentan a fin de que cumplan los objetivos que se proponen.”
A continuació ens expliquen com la innovació educativa no és una moda d'avui en dia, sinó que al llarg de la història de l'educació hi ha hagut molts exemples de canvis en les formes d'ensenyar i això ja es considera innovació. Alguns dels autors que han fet grans canvis en l'educació són Jan A. Comenius i Celestein Freinet. Els dos autors van proposar noves idees en l'educació que fins ara continuen existint. Comenius va proposar que les escoles no fossin únicament de persones riques. Així que va suggerir que un mestre pogués dirigir-se als seus alumnes per ensenyar i també que les nenes poguessin anar a les escoles. Freinet es va documentar d'aportacions d'altres autors fins que va arribar a innovar en l'ensenyament de la lectura i escriptura en una escola rural, amb textos lliures, l'empremta el diari i les revistes.
Tot seguit, afegeixen que si ens fixem en les pràctiques que molts mestres porten a terme en les aules, es pot veure com l’actitud innovadora és molt general en els nostres dies. El punt de partida sempre és una inquietud, una mirada crítica i reflexiva a la pròpia activitat que porta a cercar sortides alternatives. Tot i això, aquestes acostumen a ser individuals i l’important seria poder-les compartir amb els altres docents. La complexitat del món actual requereix que els professors puguin compartir els seus coneixements i experiències, perquè el treball de col·laboració permet diversificar i enriquir la mirada.
Finalment, cal abordar amb orgull les noves idees i les possibilitats d’obrir per modificar la pràctica educativa. L’autora Anne-Marie Chartier ens recorda que les tensions formen part de sistemes complexos (com l’escola) i que les innovacions educatives no poden aspirar a superar-les, sinó a trobar espais per a la reflexió que entenguin l’escola com a organisme en procés d’interacció, reestructuració i aprenentatge permanent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada