Síntesi de la lectura + relació amb una experiència personal:
Uri Ruiz-Bikandi ens explica en el seu article publicat a la revista Aula de infantil les habilitats comunicatives perquè un infant es pugui comunicar amb els altres infants. El seu article titulat Conversar con los niños posa en relleu la importància que tenen els docents en l’etapa d’educació infantil en l’adquisició del llenguatge pels nens i nenes d’aquestes edats.
El docent ha d'entendre i saber el que pensa el seu interlocutor per així assegurar millor la comprensió. Per tal que això succeeixi, esdevé un doble aprenentatge: el de l'infant i el de la persona adulta en la qual ha d'aprendre a escoltar per aprendre a ajustar el propi comportament a les necessitats de comprensió i discurs.
L'autor narra com aquesta professió que va més enllà d'observar el desenvolupament de l'infant. Tal com diu ell textualment "hauríem de ser experts en comprendre la ment dels altres", donant importància a la comunicació verbal, no verbal, als gestos, mirades... tot aquest conjunt fomenta el desenvolupament cognitiu, emocional i social del menor, fent que cada vegada siguin més capaços d'afrontar sols les dificultats socials, emocionals i cognitives. Tot això no seria possible si no hi hagués una relació entre iguals, ja que aquestes relacions són les que fan possible recórrer la vida i els aprenentatges en comunitat. Entre els 0 i 3 anys, a través de la parla i converses els infants aprenen a nomenar i descriure les coses i els esdeveniments. Així doncs, podríem dir que aprendre a pensar i aprendre a parlar estan en una estreta relació. Per exemple, recordo com el meu germà quan era petit ens corregia a nosaltres, els adults, afirmant que la manera correcta de dir ciclista era "biciclista". La raó d'atribuir aquestes paraules era perquè, segons ell, de cavall, en comptes de ser cavaller, era "cavallista" i, per tant, de bici – "biciclista". Internament, ell havia fet una relació de paraules, en la qual la paraula ciclista no era de la mateixa família que biciclista, perquè l'arrel de la paraula no era bicicleta, que és amb l'objecte amb el qual ell fa aquesta acció. Així que, per molt que nosaltres li intentàvem explicar ell no trobava la lògica i no hi havia manera que ell ho entengués. Des de fora tenia la seva gràcia, però després de la lectura entenc més aquest raonament i com va fer un treball intern i ens ho va compartir amb nosaltres. Va fer un procés d'entendre el seu pensament i ho va manifestar a l'exterior amb la seva argumentació, desenvolupament de les seves pròpies habilitats comunicatives. Aquest esdeveniment forma part essencial del seu creixement personal.
Ruiz-Bikandi ens ofereix recomanacions per promoure aquesta comunicació amb els infants amb preguntes obertes, utilitzar un llenguatge clar i senzill, utilitzar el joc i la creativitat, i tenir en compte les diferències culturals i lingüístiques dels infants de l'aula.
Pregunta: Malgrat que he exposat aquest esdeveniment que va succeir amb el meu germà, ell era un infant amb grans problemes de parla que es van solucionar gràcies a la logopèdia, però a l'aula quasi no es comunicava amb els companys i a casa ho feia, però amb una parla gens clara. La meva pregunta és: amb els infants d'aquestes característiques, que no es comuniquen perquè no tenen recursos o no saben com fer-ho, el docent com pot entendre i saber el què pensa o com ajudar-ho, si l'infant no ho fa saber?
Paraules clau: comunicació, habilitat comunicativa, relació entre iguals, llengua i docent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada