Aquest article ens introdueix la proposta que ha posat en marxa l’escola El
Martinet. Aquesta es basa a oferir espais on es doni privilegi a les relacions
i que permeti que cadascú sigui reconegut pel que és.
Ens diu que l’ésser humà és un ésser relacional per naturalesa i que tenim
la predisposició de comunicar-nos i viure en relació. Si traslladem aquest
concepte a la infància, veiem que l’escola és un espai que ha de facilitar
aquestes relacions. Per tal que la comunicació i les relacions es puguin duu a
terme de manera favorable, cal que hi hagi benestar. Cal tenir en compte els
espais si volem afavorir aquest benestar. El text ens diu que aquests han de
ser acollidors, lluminosos, oberts, facilitar les mirades... també han d’oferir
materials i espais que permetin desenvolupar accions de manera individual o
grupal, en funció del que els mateixos alumnes vulguin en aquell moment.
L’article també explica que quan parlem d’interacció també cal ser
conscient que està vinculat als processos d’aprenentatge. L’escola entén que
s’aprèn gràcies a la decisió de la persona per fer-ho i per l’alegria que li
proporciona, també amb la interacció amb l’entorn i les persones que
l’envolten. A més, diu que les interaccions dels infants de 3, 4 i 5 anys
sorgeixen d’accions casuals, per tant, l’escola els hi ha d’oferir diverses
possibilitats que estiguin relacionades entre si per poder beneficiar el seu
aprenentatge.
Gràcies als exemples i explicacions que proporciona l’article, podem
arribar a la conclusió que quan sorgeixen aquestes interaccions en grup, els
infants comencen a prendre consciència que ells també tenen el seu punt de
vista. Això es pot veure quan es dona la contraposició amb el punt de vista de
l’altra persona. Aquestes situacions els permet veure que ells tenen les seves
idees, sentiments... i ser conscients que les altres persones també en tenen.
Aquesta reflexió els permet posar en pràctica el respecte cap als altres.
Experiències, com en aquest cas la interacció, fan que s’entengui el
concepte de coneixement com un procés de construcció contínua. Aquest és
favorable pels infants, atès que aprendre conceptes de manera aïllada no ajuda que
l’infant sigui capaç de crear un aprenentatge significatiu. A més, l’acció
porta a una conversa i al revés. Això fa que els diferents projectes que es
desenvolupen a l’aula s’enriqueixin encara més.
Cal tenir en compte que cada infant i el seu estil de comunicació també és
diferent. Dins les aules també ens trobem amb infants amb actituds de mirar i
escoltar, però això no vol dir que siguin insignificants o que no estiguin
atents, atès que, encara que no ho sembli, tenen un paper actiu. Aquest tipus d’alumnat
acostumen a preguntar, reconèixer l’interès dels companys... Aquesta i les
diferents actituds dels infants són les que generen un entramat complex de
relacions.
Un cop he llegit l’article, m’ha recordat a una experiència que vaig poder viure
a les pràctiques de l’any passat. Una de les propostes que havia preparat la
tutora pels infants era un mini-món que simulava les zones més fredes de la
terra: amb blocs de gel i animals característics d’aquestes zones. Un grup d’infants
va mostrar molt interès per aquesta proposta i, sobretot, pel repte de veure
com desfer o trencar en trossos més petits els blocs de gel. Aquesta proposta
va generar moltes interaccions, atès que cada infant donava la seva opinió sobre
com trencar el gel o amb quins materials. A més, quan algun infant intentava
introduir altres materials o animals que no eren característics de la proposta,
entre ells mateixos donaven la seva opinió sobre per què no podien posar-los.
La pregunta que vull fer és la següent: El fet que hi hagi infants que
verbalitzin més en aquestes interaccions fa que aquells que tenen una actitud
més discreta quedin en un segon pla?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada