Lectura 6C: "Comunicació i llenguatge parlat"

 7a evidència escrita. “Comunicació i llenguatge parlat”

Isabel Ferrer, Sunta Sogas

Paraules clau: expressions corporals, to de veu, seguretat afectiva, vinculació.

a)

Cada infant és un món i, per tant, per alguns són més fàcil algunes coses i per a altres unes altres, independentment de la seva edat. És per això que sempre hem de tenir en compte les necessitats dels nostres infants a l’hora de dur a terme qualsevol activitat, fins i tot expressar-los una idea. Concretament, enfocant-nos en la comunicació i el llenguatge, d’acord amb Isabel Ferrer i Sunta Sogas (2013), “hem de tenir en compte un seguit de recursos comunicatius” (pàg. 22), com ara donar importància a la seva intenció de comunicar-se, observar les seves expressions facials i corporals, propiciar una distància i suport adequat, etc.

D’altra banda, les autores fan èmfasi a la importància de la manera de parlar i dirigir-se dels docents cap als infants. S’explica, a més, com l’acte de mirar-los a la cara mentre se’ls està parlant i els somriures afavoreixen gratament la seva seguretat afectiva i els ajuda a entendre allò que se’ls està explicant. Altrament, és important fer palès que els de vegades els infants entenen millor el to de veu i el llenguatge no verbal que el missatge oral que se’ls està dient, i és per això que les expressions facials i corporals i el to de veu dels mestres han d’anar de bracet amb allò que se’ls vol informar.

b)

En llegir aquest article em va sorgir un interrogant per compartir amb les autores: Per tant, ¿és cert que el més adequat seria primer regular-nos (els i les docents) a nosaltres mateixos, és a dir, aprendre a vincular les nostres idees amb la manera d’expressar-nos corporalment i amb el nostre to de veu, per tal de ser un exemple i model a seguir de cara els infants i que ells ho puguin assolir de forma més natural i no forçada a través de la imitació?

c)

Després de la lectura d’aquest text he recordat una experiència pròpia que es pot relacionar amb aquesta temàtica. Un cop més, m’agradaria compartir com jo vaig viure, en aquest cas, el tema de la comunicació i el llenguatge parlat, durant la meva infància i etapa d’escolarització infantil. En el meu cas, considero que, a l’escola, els comunicats que els alumnes rebíem per part dels docents moltes vegades no tenien una vinculació amb el seu llenguatge corporal i to de veu. És a dir, se solien donar situacions on els mestres ens explicaven que havíem de fer un text en prosa per al dia de Sant Jordi, per exemple, la qual cosa se suposa que ha de ser emotiu i emocionant honorant a aquest dia, però el llenguatge no verbal que rebíem d’aquesta informació era indiferència, desinterès i desgana. Davant d’aquesta mena de situacions, recordo que el que jo rebia era aquesta actitud derrotista dels mestres i, per tant, duia a terme l’activitat sense motivació perquè sabia que els professors no valorarien positivament els meus esforços ni m’encoratjarien perquè demostraven que aquestes activitats no els agradaven.

Per tot això, ara entenc la importància del llenguatge no verbal i de les emocions que, sense voler-ho, es transmeten als infants, perquè aquests els afecten directament a l’actitud i comprensió davant les explicacions.

d)

Enllaç